Encara el sol no havia eixit. Una llarga cua arribava fins el cantó d'aquell mateix carrer. Hi havia famílies senceres, jóvens en parelles o, fins i tot, hòmens adults tot sols. I encara que eren molt diferents els uns dels altres, en el seus rostres es veia la mateixa expressió. Por. Por de que qualsevol arribara i els agafara allà, fugint, qualsevol que els puguera delatar abans que traspassaren la frontera. Tots pujaven les escales de l'autobús lentament, però, ningú tenia la força de mirar enrere.
Les hores de viatge es van fer molt llargues. Ningú parlava, només s'escoltava als xiquets plorar. Però quan van arribar a la frontera ni tan sols ells van emetre cap so. La tensió va creixer, les mirades inquietes ho demostraven. Un senyal els va dir que ho havien aconseguit. Van baixar del'autobús contents, abraçant-se i felicitant-se, en la seua mirada no hi havia cap rastre de por. Però quan van arribar a baix del tot els somriures van desaparéixer, es van adonar. No tenien res, les seues pertinences cabien en una bosa de mà. A partir d'ara eren, tan sols, uns refugiats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario